Tòfols i babaus representant al nostre poble

"Fent el bambau, per no dir el tòfol", Martí G.

Com és pot permetre que membres de la nostra tribu siguin tant talosos, tant senzillament imprevisibles i babaus?

Com és pot conseguir no sentir-se avergonyit, dolgut, desesperat i amerat d'impotència cada vegada que un dels membres de la nostra tribu ens fa quedar en ridícul de forma tant aclaparadora, tant cap els forans com cap als propis, especialment si va pel món i els escenaris com si fos el nostre representant oficial?

Com es pot mantenir l'esperit de tribu i sentir-se com una unitat veient que hi ha tant inútil que mereixeria un exili interior en un racò de clausura apartat fins que hagués après els mínims baceroles d'un taranà intelectual i humà bàsic? Inútils que amb els seus actes, a vegades aparentment mínims, fan que el passos que hem fet cap endavant amb esforç i treball es quedin en no res o s'hagin de tornar a fer?

Un dels problemes principals, no l'únic, és que com hi ha molta tasca a fer a favor del nostre poble que no és atesa pels qui l'haurien de fer -els preparats per a fer-la o com a mínim els nostres representants oficials escollits de forma popular i democràtica-, acaba essent assumida per voluntaris, potser carregats de bona fe, però sense tenir les capacitats i habilitats (humanes i intelectuals) escaients i necessarises.

Avui ens hem avergonyit, hem sentit un terrible sentiment d'impotència, al veure com amb un senzill tripijoc l'enemic, aprofitant-se pit del inflat d'un talós orgullòs de haver feta seva una tasca important pel nostre poble que no li corresponia, a aconsseguit en uns pocs instants fer-nos quedar en ridícul com a poble.

Bé, será un moment i, au!.. a seguir. A refer-nos de la desfeta i seguir endavant, és el nostre destí... Un destí cansat, pesat, incòmode, desesperant i enutjós. No el podrem canviar mai...?