Tòfols i babaus representant al nostre poble

"Fent el bambau, per no dir el tòfol", Martí G.

Com és pot permetre que membres de la nostra tribu siguin tant talosos, tant senzillament imprevisibles i babaus?

Com és pot conseguir no sentir-se avergonyit, dolgut, desesperat i amerat d'impotència cada vegada que un dels membres de la nostra tribu ens fa quedar en ridícul de forma tant aclaparadora, tant cap els forans com cap als propis, especialment si va pel món i els escenaris com si fos el nostre representant oficial?

Com es pot mantenir l'esperit de tribu i sentir-se com una unitat veient que hi ha tant inútil que mereixeria un exili interior en un racò de clausura apartat fins que hagués après els mínims baceroles d'un taranà intelectual i humà bàsic? Inútils que amb els seus actes, a vegades aparentment mínims, fan que el passos que hem fet cap endavant amb esforç i treball es quedin en no res o s'hagin de tornar a fer?

Un dels problemes principals, no l'únic, és que com hi ha molta tasca a fer a favor del nostre poble que no és atesa pels qui l'haurien de fer -els preparats per a fer-la o com a mínim els nostres representants oficials escollits de forma popular i democràtica-, acaba essent assumida per voluntaris, potser carregats de bona fe, però sense tenir les capacitats i habilitats (humanes i intelectuals) escaients i necessarises.

Avui ens hem avergonyit, hem sentit un terrible sentiment d'impotència, al veure com amb un senzill tripijoc l'enemic, aprofitant-se pit del inflat d'un talós orgullòs de haver feta seva una tasca important pel nostre poble que no li corresponia, a aconsseguit en uns pocs instants fer-nos quedar en ridícul com a poble.

Bé, será un moment i, au!.. a seguir. A refer-nos de la desfeta i seguir endavant, és el nostre destí... Un destí cansat, pesat, incòmode, desesperant i enutjós. No el podrem canviar mai...?

Pau Casals, La Troba Kung Fú i els gitanos de Budapest

Algú ens ha preguntat que com podem parlar de La Troba Kung Fú com a baluart de les nostres tradicions, si toquen i fan aires de música flamenca!

Nosaltres defensem que aquest grup musical del que la testa cor i ànima n'és Joan Garriga, és d'uns dels pocs grups musicals que viu la tradició i no la utilitza com a peça resseca de museu. I el que és més important, enllaça directament amb el cor d'aquesta nostra tradició.

No som capaços d'albirar si l'aire fresc que porten en Joan Garriga i els seus companys i companyes aguantarà les batzegades de món de l'espectacle mediatitzat i de llauna. No sabem si resistiran i seran capaços de fer germinar altres llavors que segueixin el seu exemple o pugin encara més amunt. No tenim cap indici que ens pugui fer saber si algún dia acabaran ben ensinistrats al ritme del diner i la empresa. El cas és, però que van marcan un pas, un compàs, un aire, que remou el que és nostre i molts creien mort.

I que te a veure Pau Casals amb tot aixó?

Una nit a Budapest Pau Casals discutia amb altres músics, entre altres Popper que havia estat primer violoncel de l'Opera de Viena, d'un dels seus temes preferits, la música de Bach. Casals defensava amb entusiasme i toçuderia que Bach tenia influencies de la música propia dels gitanos hongaresos. Més d'un dels gran músics que discutien amb ell calificaven el que deia Casals de bajanada, altres marxarem de la reunió ofesos per el que ells consideraven impertinencies fora de lloc (situacions semblants passen quan es parla del flamenc i la nostra cultura). "Bach és essencialment alemany, i només alemany!" clamà el gran pianista Ansorge. Cansat de discusions teòriques i sense fi, Casals proposà anar a fer una prova directament a un dels locals a on acostumaven a tocar el gitanos a Budapest. Era molt tard a la nit, però en aquella época a les brasseries on actuaven els tzigans moltes vegades hi havia sarau tota la nit fins l'endemà al matí. Casals agafà el violoncel i acompanyat del seu amic Popper i alguns dels presents marxà a la cerca d'una brasserie oberta. "El grup entra en un local gran, emboirat pel fum del tabac, on encara hi ha gent i actua una orquestra". Seuen i gaudeixen de l'actuació amb la resta del públic. Al final Casals es decideix a demostrar de forma evident i pràctica el que havia estat defensant de forma teòrica i acalorada a casa de Popper, "avança cap a l'orquestra amb el violoncel a la mà. (...) En el públic es fa un silenci i hi ha una gran expectació. Casals s'asseu entre els tzigans, prepara el violoncel i ataca el Preludi de la Cinquena Suite de Bach. I tot seguit l'orquestra l'acompanya. Els accents, els ritmes, són subratllats amb el mateix esperit per tota una orquestra que no coneix ni sap res d'aquella obra. Popper i els seus amics estan meravellats. Els temes canten en el violoncel de Casals amb una amplificació polifònica. Quan acaben, el públic aplaudeix entusiasmat.

- Qué és això tan bonic que tocàveu? - pregunten els tzigans, i es demana el públic.-

Bach - contesta Casals.

I quan arriba a la taula diu als amics:- Aquesta prova podria fer-se igual amb alguns fragments de les suites per a violí, o de la seva música per a clavicèmbal, o dela Fantasia Cromàtica."

I és que les músiques ben arrelades brollen de la mateixa font...

PD.- Les cites sobre la vida de Pau Casals estan tretes del llibre "Pau Casals" escrit per Joan Alavedra i prologat pel mateix Pau Casals.

Paraules i perles

La tribu està d'enhorabona. Repiquen campanes que recuperen la presència de dos del nostres més insignes enfilamots. El gran, dels més grans i no només com teixidor de mots donc ell fou dels que mai al món millor han filat pensaments, i malhauradament poc present actualment, en Ramon Llull i el mestre de la paraula arrodonida ben arrelada en la saba de la nostra llengua, en Jacint Verdaguer.

Són realment Perles el que ens recull de nou en el nostre present un dels nostres recita paraules.

Balada de la dona que canta en la nit

Si n'és una dona que canta en la nit
quan canten els galls i dansen les estrelles,
i en els camps els grills diuen meravelles..
Si n'és una dona que canta en la nit.

[...]

No l'he vista mai; i canta que canta;
la té cada poble i és de cada nit...
Si n'és una dona que canta en la nit...
No l'he vista mai; i canta que canta.

J.M. López Picó