Pau Casals, La Troba Kung Fú i els gitanos de Budapest
Algú ens ha preguntat que com podem parlar de La Troba Kung Fú com a baluart de les nostres tradicions, si toquen i fan aires de música flamenca!
Nosaltres defensem que aquest grup musical del que la testa cor i ànima n'és Joan Garriga, és d'uns dels pocs grups musicals que viu la tradició i no la utilitza com a peça resseca de museu. I el que és més important, enllaça directament amb el cor d'aquesta nostra tradició.
No som capaços d'albirar si l'aire fresc que porten en Joan Garriga i els seus companys i companyes aguantarà les batzegades de món de l'espectacle mediatitzat i de llauna. No sabem si resistiran i seran capaços de fer germinar altres llavors que segueixin el seu exemple o pugin encara més amunt. No tenim cap indici que ens pugui fer saber si algún dia acabaran ben ensinistrats al ritme del diner i la empresa. El cas és, però que van marcan un pas, un compàs, un aire, que remou el que és nostre i molts creien mort.
I que te a veure Pau Casals amb tot aixó?
Una nit a Budapest Pau Casals discutia amb altres músics, entre altres Popper que havia estat primer violoncel de l'Opera de Viena, d'un dels seus temes preferits, la música de Bach. Casals defensava amb entusiasme i toçuderia que Bach tenia influencies de la música propia dels gitanos hongaresos. Més d'un dels gran músics que discutien amb ell calificaven el que deia Casals de bajanada, altres marxarem de la reunió ofesos per el que ells consideraven impertinencies fora de lloc (situacions semblants passen quan es parla del flamenc i la nostra cultura). "Bach és essencialment alemany, i només alemany!" clamà el gran pianista Ansorge. Cansat de discusions teòriques i sense fi, Casals proposà anar a fer una prova directament a un dels locals a on acostumaven a tocar el gitanos a Budapest. Era molt tard a la nit, però en aquella época a les brasseries on actuaven els tzigans moltes vegades hi havia sarau tota la nit fins l'endemà al matí. Casals agafà el violoncel i acompanyat del seu amic Popper i alguns dels presents marxà a la cerca d'una brasserie oberta. "El grup entra en un local gran, emboirat pel fum del tabac, on encara hi ha gent i actua una orquestra". Seuen i gaudeixen de l'actuació amb la resta del públic. Al final Casals es decideix a demostrar de forma evident i pràctica el que havia estat defensant de forma teòrica i acalorada a casa de Popper, "avança cap a l'orquestra amb el violoncel a la mà. (...) En el públic es fa un silenci i hi ha una gran expectació. Casals s'asseu entre els tzigans, prepara el violoncel i ataca el Preludi de la Cinquena Suite de Bach. I tot seguit l'orquestra l'acompanya. Els accents, els ritmes, són subratllats amb el mateix esperit per tota una orquestra que no coneix ni sap res d'aquella obra. Popper i els seus amics estan meravellats. Els temes canten en el violoncel de Casals amb una amplificació polifònica. Quan acaben, el públic aplaudeix entusiasmat.
- Qué és això tan bonic que tocàveu? - pregunten els tzigans, i es demana el públic.-
Bach - contesta Casals.
I quan arriba a la taula diu als amics:- Aquesta prova podria fer-se igual amb alguns fragments de les suites per a violí, o de la seva música per a clavicèmbal, o dela Fantasia Cromàtica."
I és que les músiques ben arrelades brollen de la mateixa font...
PD.- Les cites sobre la vida de Pau Casals estan tretes del llibre "Pau Casals" escrit per Joan Alavedra i prologat pel mateix Pau Casals.
Etiquetes de comentaris: Música i cants, Paraules i pensament, Personatges.
posted by Aravinc at 4:02 p. m.
0 comments
