dijous, d’octubre 25, 2007

El president, la seva ombra i els lletraferits.

Assessor 1: Tenim un problema. Un problema molt greu!

Assessor 2: Quin problema?

Assessor 1: L'ombra del President ha de fer un discurs en català.

Assessor 2: Au vinga, que aixó és el de sempre.

Assessor 1: No és que ara és molt greu. Ha de fer un discurs en un escenari ple de lletraferits de tot el planeta, devant dels mitjans d'informació de tot el món global... I per si això no fóra prou, a més al seu costat, en el mateix escenari i moment, ha de parlar un pes pesat de la nostra cultura escrita...

Assessor 2: Ai, déu meu!

Assessor 1: Ja ho pots ben dir! I ara què podem fer?

Passaren els dies...

Assessor 2: Ja està, ja hem trobat la solució.

Assessor 1: Quina?

Assessor 2: Es tracta de trobar qui fassi el discurs passant per a escritor i que ho fassi tant malament (tan el redactar, com el pronunciar i l'escenificar) que el dir i parlar de l'ombra del President, per comparació immediadata, sembli una joia de la retòrica catalana.

divendres, d’octubre 19, 2007

Les bufonades del juglar

Més caga un bou que cent orenetes...

L'altre dia parlàvem d'en Pau Casals, persona amb una integritat i una talla com a persona i com a artista que és digna de la més gran admiració. La seva vida exemplar quedà reflexada en part en la biografia que escrigué Joan Alavedra i que tots hauriam de llegir com a mínim un cop a l'any per a tenir present viuen els homes i les dones conseqüents i integres, i veient l'exemple intentar viure i actuar seguint una recta via, cada un al nivell que li sigui possible segons el seu caràcter i habilitats.

Ens ha arribat ara noticia de que les veus públiques de la notra terra avui es fan ressò de les paraules d'un juglar entremaliat que rondina repapiejant mentre pixa fora del test.

Un joglar que és creu gran i important i com a tal es comporta, però que mai no seria digne ni de cordar els cordons de les sabates de l'encarregat de treute la pols al violoncel d'en Pau Casals.

Ja fem massa d'incluir-lo en un mateix text on mencionem al gran mestre, per aixó per no embrutir la pàgina no diem el seu nom. No s'ho mereix.

Aquest joglar per circumstancies alienes a les seves habilitats professionals arribà a tenir un cert renom i caigué en gràcia essent mimat per una certa part dels poderosos benestants de la nostra terra. Ja se sap, la tasca dels joglars ha estat sempre la de fer riure i passar l'estona als qui tenen diners i estan aborrits.

Després li passà com a molts joglars ha passat i passa, que per rebre uns quants, o molts, aplaudiments, es pensen que són artistes, es pensen que el que fan té un valor artístic i intelectual. S'inflen i s'inflen i desprès els passa com al bou del Patufet, que esclaten tirant un pet. Res, anécdota d'un moment que es desfà en l'aire mentre desapareix la pinzellada de pudor que ha provocat.

Que el joglar ja no recorri els escenaris de la nostra terra és un bé i no te res a veure amb actes valuosos i casi heroics com el d'en Pau Casals, que és va negar a actuar tant a la Espanya franquista com a qualsevol altre pais que no critiqués el regim de Franco. Que es negà a anar a actuar als més prestigiosos escenaris del món tot i que li pagaven el que ell demanés, que es negà a actuar als EEUU i va conseguir que tota la orquestra americana vingués a fer el concert que s'havia de fer als EEUU a Prada!!!

No el nostre joglar marxa enrabiat perqué ningu fa cas dels seus acudits superficials, i a vegades malintencionats, a casa nostra i corre a fer els seus balls i cabrioles a les corts on li daran algun dineret.

Un joglar més o menys no fa mal a la nostra terra, el problema es que aquest joglar s'ha decidit anar a ballar, fer saltets i animar devant dels esperits més rancis dels nostres enemics posant llenya al foc que vol aniquilar-nos com a poble o com a mínim rebaixar-nos al nivell d'una curiosa i exòtica reserva d'indígenes per a turistes despistats.

Criau corbs, i us trauran els ulls...

I té la poca vergonya de mantenir la seu des d'on prepara els atacs contra el nostre poble al cor de casa nostra! Viu aquí perqué li agrada més i li va més bé, però treballa per a anar amb les seves jogleries a criticar-nos per altres contrades. Té sort que nosaltres tenim seny i tarannà democràtic, i estem acostumats a aguantar-ne de més grosses...

dimecres, d’octubre 17, 2007

Tòfols i babaus representant al nostre poble

"Fent el bambau, per no dir el tòfol", Martí G.

Com és pot permetre que membres de la nostra tribu siguin tant talosos, tant senzillament imprevisibles i babaus?

Com és pot conseguir no sentir-se avergonyit, dolgut, desesperat i amerat d'impotència cada vegada que un dels membres de la nostra tribu ens fa quedar en ridícul de forma tant aclaparadora, tant cap els forans com cap als propis, especialment si va pel món i els escenaris com si fos el nostre representant oficial?

Com es pot mantenir l'esperit de tribu i sentir-se com una unitat veient que hi ha tant inútil que mereixeria un exili interior en un racò de clausura apartat fins que hagués après els mínims baceroles d'un taranà intelectual i humà bàsic? Inútils que amb els seus actes, a vegades aparentment mínims, fan que el passos que hem fet cap endavant amb esforç i treball es quedin en no res o s'hagin de tornar a fer?

Un dels problemes principals, no l'únic, és que com hi ha molta tasca a fer a favor del nostre poble que no és atesa pels qui l'haurien de fer -els preparats per a fer-la o com a mínim els nostres representants oficials escollits de forma popular i democràtica-, acaba essent assumida per voluntaris, potser carregats de bona fe, però sense tenir les capacitats i habilitats (humanes i intelectuals) escaients i necessarises.

Avui ens hem avergonyit, hem sentit un terrible sentiment d'impotència, al veure com amb un senzill tripijoc l'enemic, aprofitant-se pit del inflat d'un talós orgullòs de haver feta seva una tasca important pel nostre poble que no li corresponia, a aconsseguit en uns pocs instants fer-nos quedar en ridícul com a poble.

Bé, será un moment i, au!.. a seguir. A refer-nos de la desfeta i seguir endavant, és el nostre destí... Un destí cansat, pesat, incòmode, desesperant i enutjós. No el podrem canviar mai...?

Etiquetes de comentaris:

dilluns, d’octubre 15, 2007

Pau Casals, La Troba Kung Fú i els gitanos de Budapest

Algú ens ha preguntat que com podem parlar de La Troba Kung Fú com a baluart de les nostres tradicions, si toquen i fan aires de música flamenca!

Nosaltres defensem que aquest grup musical del que la testa cor i ànima n'és Joan Garriga, és d'uns dels pocs grups musicals que viu la tradició i no la utilitza com a peça resseca de museu. I el que és més important, enllaça directament amb el cor d'aquesta nostra tradició.

No som capaços d'albirar si l'aire fresc que porten en Joan Garriga i els seus companys i companyes aguantarà les batzegades de món de l'espectacle mediatitzat i de llauna. No sabem si resistiran i seran capaços de fer germinar altres llavors que segueixin el seu exemple o pugin encara més amunt. No tenim cap indici que ens pugui fer saber si algún dia acabaran ben ensinistrats al ritme del diner i la empresa. El cas és, però que van marcan un pas, un compàs, un aire, que remou el que és nostre i molts creien mort.

I que te a veure Pau Casals amb tot aixó?

Una nit a Budapest Pau Casals discutia amb altres músics, entre altres Popper que havia estat primer violoncel de l'Opera de Viena, d'un dels seus temes preferits, la música de Bach. Casals defensava amb entusiasme i toçuderia que Bach tenia influencies de la música propia dels gitanos hongaresos. Més d'un dels gran músics que discutien amb ell calificaven el que deia Casals de bajanada, altres marxarem de la reunió ofesos per el que ells consideraven impertinencies fora de lloc (situacions semblants passen quan es parla del flamenc i la nostra cultura). "Bach és essencialment alemany, i només alemany!" clamà el gran pianista Ansorge. Cansat de discusions teòriques i sense fi, Casals proposà anar a fer una prova directament a un dels locals a on acostumaven a tocar el gitanos a Budapest. Era molt tard a la nit, però en aquella época a les brasseries on actuaven els tzigans moltes vegades hi havia sarau tota la nit fins l'endemà al matí. Casals agafà el violoncel i acompanyat del seu amic Popper i alguns dels presents marxà a la cerca d'una brasserie oberta. "El grup entra en un local gran, emboirat pel fum del tabac, on encara hi ha gent i actua una orquestra". Seuen i gaudeixen de l'actuació amb la resta del públic. Al final Casals es decideix a demostrar de forma evident i pràctica el que havia estat defensant de forma teòrica i acalorada a casa de Popper, "avança cap a l'orquestra amb el violoncel a la mà. (...) En el públic es fa un silenci i hi ha una gran expectació. Casals s'asseu entre els tzigans, prepara el violoncel i ataca el Preludi de la Cinquena Suite de Bach. I tot seguit l'orquestra l'acompanya. Els accents, els ritmes, són subratllats amb el mateix esperit per tota una orquestra que no coneix ni sap res d'aquella obra. Popper i els seus amics estan meravellats. Els temes canten en el violoncel de Casals amb una amplificació polifònica. Quan acaben, el públic aplaudeix entusiasmat.

- Qué és això tan bonic que tocàveu? - pregunten els tzigans, i es demana el públic.-

Bach - contesta Casals.

I quan arriba a la taula diu als amics:- Aquesta prova podria fer-se igual amb alguns fragments de les suites per a violí, o de la seva música per a clavicèmbal, o dela Fantasia Cromàtica."

I és que les músiques ben arrelades brollen de la mateixa font...

PD.- Les cites sobre la vida de Pau Casals estan tretes del llibre "Pau Casals" escrit per Joan Alavedra i prologat pel mateix Pau Casals.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, d’octubre 12, 2007

Ens mereixem una Diada (Onze de Setembre) com cal.

Per una Diada com cal.

Ens han fret arribar una gravació en la que és veu el que s'anomena com a acte institucional de la nostra Diada. Institucional es refereix a l'acte organitzat per la nostra institució de govern i en el que en tindriam que veure representats tots nosaltres, tots el membres de la tribu.

Els pobles tenen tradicions, a vegades arrelades a mil·lennis d'història, i els actes festius en el que cada poble vol festejar el seu esperit, la seva essència i la seva identitat amb joia i orgull , els actes que toquen el moll de l'os de cada un dels individuus fent esclatar espurnes de joia que el fant sentir-se vinculat amb forca al seu grup, a la seva tribu no es poden decidir a un despatx per real decret al so de quatre assessors esclavitzats als efectes mediatics i politics i que confonen una festa amb una representació o un guió televisiu. Clar que en el món escenarial (d'escenari) en el que viuen i es mouen els polítics, on tot està pensat en torn a la fotografia o al fotograma es impossible que es pugui pensar d'altra manera. El pensar i l'acció queda en les mans, doncs, d'assessors mediatics i politics que es dediquen a preparar la representació d'ombres que desprès ens volen vendre com actualitat pels mitjans que anomenen de comunicació.

Vet aquí com amb l'ajuda d'aquests assessor s'han tret del barret un acte que diuen a de ser la nostra Diada i amb el que ens tenim que sentir tots identificats. Dins al seu despatx han decidit creat un mosaic festiu en el que cada element està determinat per una clara intencionalitat política i la seva repercusió dins del petit horitzó, retallat i limitat, mediatic. I les festes, les tradicions no es poden decidir a la carta dins d'un despatx i sobre tot no és pot decidir mai d'aquesta forma la festa més gran que a de representar i fer viure la joia d'esser a tot un poble.

El que veiem el video de l'Acte Institucional de la Diada és, per tant, un nyap. Un nyap d'una categoria que no es admisible que acceptem com a festa nostra i nostrada.

Alguns podran pensar que estem parlant al mateix nivell d'aquells que han criticat que en Poveda hi cantès en castellà. No, nosaltres tenim un gran respecte per l'artista que és en Poveda. Estem parlant a un nivell global de l'escenificicació de tot l'acte, i es que a qui rau el problema, una festa no es una escenificació. I si el que es vol és escenificar com a mínim que s'escenifiqui amb gràcia, pes i contundència.

Posats a escenificar aqui fem una proposta de la talla que ens hauriam de mereixer.

Imaginem-nos la Granvia i el Passeig de Gràcia amb tots els fanals i balcons guarnits amb poms i rams de flors de color groc i vermell creant un alè de senyera floral lluent de vida i olorosa.
A cada una de les cruïlles a ma dreta i esquerra, ara una colla castellera mostrant com s'alça la nostra voluntat d'esser com a poble amunt i amb força, ara una colla sardanista fent palès que plegats en onada vibrant de mans enllaçades som capacos, si fa falta, de segar cadenes. Per tot es sentirà el so de la millor de les nostres cobles i les tenores retallaran l'aire clavant les seves notes en els nostres cors.

Pel mig del carrer, la Granvia i el Passeig de Gràcia, desfilaran a peu colles i grups de tots els recons de Catalunya engalanats com cal i es mereix la nostra Diada. Una desfilada d'un poble, no la ridicula defiladeta de quatre politics i una dotzena de mossos d'esquadra (ai las la policia en una festa!).

Al final a la Plaça de Catalunya, plena de gom a gom, ens trobarem tots per a cantar amb una única veu, la veu d'un poble, el nostre himne, Els Segadors. El FNAC, el Corte Inglès i tots els altres edificis es taran coberts per enormes senyeres (es podria contratar als artistes Christo and Jeanne-Claude que estan especialitzats en aquest tipus de tasques artístiques) enmarcant un espai de catalanitat i caliu català.

Per acabar l'acte s'organitzarà un gran ball popular (amb fanalets o sense) en el que la Troba Kung Fú, el grup que actualment està fent més per a revifar la saba de la nostra tradició festiva (escoltar la interpretació que fan del nostre clássic la Cançó del lladre), ho impregnarà tot d'esperit festiu real. La Generalitat s'encarregarà de que no falti la coca ni els porrons. I au, a ballar tota la nit!

PD.- Hem dit que admirem la tasca artística que fa en Poveda, així com la que fa na Maria del Mar Bonet, però la escenificació que van fer en el marc de l'acte institucional que aquí critiquem, estava fora de lloc, doncs es pot acceptar com experiment en el laboratori dels innovacions sense massa futur, però no en la festa de la nostra Diada. Si els volien fer cantar, que hagués cantat cada un per la seva banda mostrant el millor del seu art i la seva feina.

Etiquetes de comentaris:

dijous, d’octubre 11, 2007

Pau Casals i la Fira del Llibre de Frankfurt 2007

Parlàvem l'altre dia dels dos més grans guerrers de la nostra tribu en Gaudí i en Ramon Llull, persones que arribaren a horitzons que encara ens sorprenen. Genis que des del cim enorme al que s'alçaren amb la seva obra foren capaços de produir fruits excelsos que formen part del més refinat patrimoni del que disposa la humanitat.

Avui volem parlar de l'embaixador més noble i integre que ha tingut el nostre poble, en Pau Casals. Ell fou també dels que arribà a nivells de mestratje del seu art més que extraordinaris. Revolucionà la forma d'interpretar música amb el violoncel; recuperà a Bach; tocà en les corts més prestigioses del seu temps; creà Associació Obrera de Concerts; s'oposà a Franco, el malvat dictador, amb tot el coratge (enorme) i voluntat (de ferro) dels que disposava; feu escoltar la melodia més intima i dolça que ha produït el nostre poble (El Cant dels Ocells) per tot arreu on anà (mig món i part de l'extranger); composà l'himne de la ONU on feu un dels més emotius, o potser el més emotiu que s'ha fet mai, discursos de reivindicació de la nostra identitat, curt, sincer, directe i punyent brollant amb una naturalitat aclaparadora que encara ara ens fa tremolar d'emoció: I am a catalan...

Des del podium de Nacions Unides amb un discurs d'unes poques frases, que escrites no ocupen més d'una vintena de línies, mostrà el nostre esperit, el clam del nostre poble i la nostra terra, a tot el món.

Pau Casals estigué amb el seu discurs a mons, a universos de distància de la fútil gracieta del juglar que com a representant de la nostra cultura politics emboirats han enviat a la Fira del Llibre de Frankfurt a fer el discurs inagural.

Tant de bo hi hagués entre els que es diuen els nostres representants, aquests que xerren i trafeguen a tothora pels escenaris mediatics, un, només un home o dona que tinguès la prou talla i dignitat per haver pogut portar l'estoig del violoncel del gran, gran embaixador i artista que fou Pau Casals!

PD.- Ens acaben d'arribar inesperadament noticies de que no es tractà de politics emboirats, sinó de maquiavèlica jugada dels assessors del President. Sobre els detalls us en farem cinc centims un altre dia.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, d’octubre 10, 2007

La fira de llibres més gran del món

A la fira de llibres més gran del nostre planeta ens reben perquè poguem presentar al món la nostra cultura. Tenim a la nostra disposició una exercit mediàtic internacional, arribat de una multiplicitat de països i racons que mai haviem tingut abans disposats a escoltar-nos i fer ressonar la nostra veu i discurs per tot arreu en infinitat d'idiomes. És una ocasió única, un gran moment, un moment d'aquells que s'anomenen històrics... I que fa la nostra tribu en aquesta situació, doncs com moltes altres vegades ja hem fet, no estar a l'altura de les circumstàncies i perdre una vegada més l'ocasió que teniam davant nostre.

Vet aquí que enviem a fer el discurs inagural a qui en comptes de fer un discurs com és mereix la nostra cultura, és mereix la nostra tribu, es dedica a fer el nen graciós. Les gracietes es tan molt bé si es fan a casa, entre els amics o la familia, o en un programa de radio casolà, pero davant del món mundial en un moment tant important enviar a algu a fer gracietes, encara que es tracti d'un professional de fer gracietes és no saber on estem, no saber comprendre la realitat real del que representa per nosaltres, per tot el nostre poble i tota la nostra tribu, el poder parlar, com a invitat principal, adalt del podium mediàtic que representa l'acte d'inaguració de la fira de llibres més gran del nostre planeta món.

Després ens queixarem de que ens tractin com a una anecdota regional que fa gracia o que provoca indignació i rebuig, però amb actituds com la que representa el discurs inagural fet a Frankfurt és difícil que poguem assolir per a la nostra cultura el lloc i l'atenció que ens mereixem en l'horitzó d'una cultura mundial.

I consti que no tenim res en contra del juglar que ha fet el discurs, ell ha fet la seva feina, els que l'han pifiada són els que li van fer l'encàrrec i l'han enviat a un escenari que no li correspon.

Etiquetes de comentaris: