Pau Casals i la Fira del Llibre de Frankfurt 2007

Parlàvem l'altre dia dels dos més grans guerrers de la nostra tribu en Gaudí i en Ramon Llull, persones que arribaren a horitzons que encara ens sorprenen. Genis que des del cim enorme al que s'alçaren amb la seva obra foren capaços de produir fruits excelsos que formen part del més refinat patrimoni del que disposa la humanitat.

Avui volem parlar de l'embaixador més noble i integre que ha tingut el nostre poble, en Pau Casals. Ell fou també dels que arribà a nivells de mestratje del seu art més que extraordinaris. Revolucionà la forma d'interpretar música amb el violoncel; recuperà a Bach; tocà en les corts més prestigioses del seu temps; creà Associació Obrera de Concerts; s'oposà a Franco, el malvat dictador, amb tot el coratge (enorme) i voluntat (de ferro) dels que disposava; feu escoltar la melodia més intima i dolça que ha produït el nostre poble (El Cant dels Ocells) per tot arreu on anà (mig món i part de l'extranger); composà l'himne de la ONU on feu un dels més emotius, o potser el més emotiu que s'ha fet mai, discursos de reivindicació de la nostra identitat, curt, sincer, directe i punyent brollant amb una naturalitat aclaparadora que encara ara ens fa tremolar d'emoció: I am a catalan...

Des del podium de Nacions Unides amb un discurs d'unes poques frases, que escrites no ocupen més d'una vintena de línies, mostrà el nostre esperit, el clam del nostre poble i la nostra terra, a tot el món.

Pau Casals estigué amb el seu discurs a mons, a universos de distància de la fútil gracieta del juglar que com a representant de la nostra cultura politics emboirats han enviat a la Fira del Llibre de Frankfurt a fer el discurs inagural.

Tant de bo hi hagués entre els que es diuen els nostres representants, aquests que xerren i trafeguen a tothora pels escenaris mediatics, un, només un home o dona que tinguès la prou talla i dignitat per haver pogut portar l'estoig del violoncel del gran, gran embaixador i artista que fou Pau Casals!

PD.- Ens acaben d'arribar inesperadament noticies de que no es tractà de politics emboirats, sinó de maquiavèlica jugada dels assessors del President. Sobre els detalls us en farem cinc centims un altre dia.

El catigat, un nou totem per una tribu colonitzada?

Som una colonia? Patim una colonització psicològica?

Es el riure una arma escaient en el cas de que estem colonitzats?

Els del Manifest programàtic per a la descolonització mental i política dels països catalans. Manual d'urgència de desintoxicació zómbica ens diuen que si:

"Un poble que riu encara està viu!"

I sobre la proposta de nou totem, el catigat, que n'heu de dir?

La meva tribu

Jo formo part d'una determinada tribu. Aquesta s'escampa dins una determinada àrea geogràfica, amb esquitxos aquí i allà per tot arreu, té una manera absolutament personal de veure el món i parla una mateixa llengua encara que amb diferentes melodies i entonacions.

Jo formo part d'una determinada tribu, i vaig a la cacera i a la cerca, perque en quedi constància, de les millors de les nostres espurnes, que orgullosos podem oferir al món.