divendres, de desembre 21, 2007

L'Eliseu i la Carrasqueta. Símptomes d'un mal sense remei?

Que fins ara haguem recordat els fets i els homes del passat no vol dir que en la actualitat no hi hagi personatges dignes d'admiració i respecte. El que passa és que en alló que en diuen l'actualitat i que ens serveixen al seu gust els mitjans de comunicació i que després ressona en altres àmbits com el mercat o la blogosfera, predominen personatges d'una superficialitat tan esfereïdora que fa por; politics més interessats per les estrategies basades en discursos polièdrics que mostren la cara més oportuna i escaient segons les circumstàncies i els interessos i no que no basen el seu fer i dir en la defensa i menteniment de principis individuals i col.lectius; anomenats artistes que més allà de de fer tombarelles joglaresques i gracietes de riure efímer no aporten res al desenvolupament de la nostra cultura o al nostre desenvolupament individual com a homes; professionals de l'esport que embolcallats d'anuncis i logos són venerats com a ídols als que s'escolta com si diguessin alguna cosa i no tenen res a dir...

Avui parlem d'un heroi actual que ha fet molt per la nostra cultura des d'un racó allunyat del centre del nostre territori, a vegades per alguns de nosaltres massa oblidat. Es tracta d'en Eliseu Climent i Corberà que entre altres merits té el de haver lluitat perque al cim de la Carrasqueta segueixi essent un pont de comunicació lingüística entre les diferentes zones de la nostra terra. Una lluita que de moment, tot i els esforços i energia concentrats per a conseguir una victoria, gràcies a les estrategies basades en interessos particularistes, i a vegades barruers, dels polítics de casa nostra sembla que està perduda.

Llàstima que homes duna vàlua tan extraordinaria com és en Eliseu Climent tinguin que estar encara perdent el seu temps i la seva energia, lluitant per a defensar coses, fets i opcions que per a qualsevol persona amb quatre dits de seny són tan evidents que no necessitarien cap defensa ni lluita, i en qualsevol pais amb un mínim grau de normalitat són fets inqüestionables.

On estem i on hem arribat, que tinguem que estar lluitant per a defensar la existència de vies de comunicació lingüística obertes entre les diferentes zones del nostre territori?

dimecres, de desembre 19, 2007

Una qüestió de principis. La fermesa heròica de Pau Casals

En aquest món dels blogs, ja sigui en el racó de la Catosfera, o en el més general de la Blogesfera, on tothom sembla deixar-se emportar darrera el dir agut i enginyós que cavalca fugisser a lloms d'una actualitat que desapareix casi en el moment que apareix i es deixa veure, on la nostra atenció va saltant d'una banda a l'altra, de forma incessant, al ritme marcat des d'un petit grapat de despatxos de redacció al servei de no es sap ben bé qui; nosaltres voldriam parar per un moment aquesta pressa sense sentit i demanar que sacrificant el "jo ho dic més ràpid que tu i amb més agudesa i enginy" que sembla un dels lemes que regeixen malhauradament el món dels blogs (aquest fet fa que no acabin d'independitzar-se del fer i la forma dels mitjans de comunicació tradicionals dels que haurien d'esser una alternativa real proposant nous camins i vies del informar) i recordar el que queda i resulta valuós dels treballs i fets dels homes mes destacats de la nostra tribu, del nostre poble.

Els dies passats hem perdut massa estona criticant postures i fets molestos d'homes de poc valor però que ens poden arribar a fer molt mal. Avui recordarem, però, la personalitat ferma d'aquell gran home, i a més gran músic, que fou en Pau Casals, a qui hauriam de recordar sovint doncs és un dels exemples que tindriam que tenir present sempre en el nostre actuar, ja sigui individual o com a poble.

Pau Casals quan hagué arribat al cim de la seva carreraa com a músic i s'havia converitt en un dels artistes més solicitats de tot el món es refusà a tocar a cap pais on es reconeixés el regim dictatorial del general Franco. Exiliat a Prada on li arribaven ofertes de les millors orquestres i sales de concert del món, seguí fidel a les seves conviccions i paraules, renunciant a grans contractes i oportunitats.

Arribà el dia, l'any 1950, que vingueren des de Nord-Amèrica a demanar-li que dirigís el Festival Bach a Nova York, en motiu de la celebració del segon centenari de la mort d'aquest compositor. Li digeuren:

- Us faran el contracte que us convingui. Us donaran el que vulgueu. Tindreu la millor orquestra i els millors solistes del món. Serà l'esdeveniment del segle...

Casals no accepttà. Ferm en la seva decisió i densant els seus principis digué:

- No es tracta de diners. És una qüestió d'ordre moral.

Schneider, gran violinista enviat com a representant dels que volien organitzar el festival insistí i insistí, intentan arribar a convencer-lo, però en Casals ho tenia clar i ben decidit. Al final Scheneider veient que Casals era fidel als seus propis principis, que portaven a no poder acceptar la dictadura de Franco ni a les persones o països que directa o indirectament la legitimitzaven, cercà una solució inesperada per a que el Mestre Casals acabés acceptant la direcció d'un festival que li corresponia per merits propis (com a redescubridor de l'obra de Bach i com a interpret genial de la mateixa.

-I si venim nosaltres a Prada -deixà anar Scheneider-.

-Com? -preguntà Casals-.

- Si. Vos no voleu tocar enlloc, i ho comprenc i ho respecto. No voleu tocar ni a Nova-York, ni a París, ni a Londres, ni a Viena... en les capitals on teniu els vostres públics, en els escenaris de les vostres grans acctuacions, allà on us farien una apoteosi. Prada, però, es casa vostra. Vos no en sortiu. No trenqueu la vostra paraula. No traïu la vostra decisió. Som nosaltres que venim. Permeteu que, sota el signe de Bach, la nova generació de músics pugui posar-se a l'entorn vostre! Deixeu que des d'aquesta vila de quatre mil habitants, el nom de Bach, en el més grandiós dels homenatges, irradiïper tot el món!...

I diu Joan Alavedra en la seva biografia de Casals d'on hem tret el contingut d'aquests dialegs que al sentir aquestes paraules "el mestre plorava"... i segueix Alavedra

"De primer arribaren l'orquestra i els solistes. (...) Després arribà el públic. Per l'aire, per terra, per mar. Entre el músics hi havia les nacions i les llengües d'Europa i Amèrica. Entre el públic totes les races i totes les parles del món. Europa, Amèrica, Índia, Turquia, Australia, Xina, Japó, Israel, Siria, Java, Sud-Àfrica...."

Pau Casals va esser conseqüent, va imposar la seva defensa de les llibertats per davant de tot altre principi i conseguí que de tot el món vingueren a casa nostra a esser testimonis no només d'un interpret genial, sino del que és encara més important, testimonis de la integritat d'un home.

Confosos entre onades de noticies que van i venen, a la cerca d'enginyositats per a despuntar per un moment en l'agitat horitzó de la Blogosfera, crec que val la pena que ens parem a recordar fets carregats de valor i significat com el que acabem de relatar.

Per avui ja n'hi ha prou. Un altre dia seguirem amb altres fets memorables del mestre que fou, en molts sentits, no només el musical, en Pau Casals.