Conversa catalindia sobre les espurnes de la nostra tradició

Petit Catalindi: Que no brollaren espurnes?

Catalindi Recullespurnes: En brollaren.

Petit Catalindi: I que no les hem recollit?

Catalindi Recullespurnes: Ho estem intentant.
Tothom sembla que te massa pressa, sempre amb lleugeresa cap endevant. El bo i brillant que ens deixaren, ho deixen anrera ignorant.

Petit Catalindi: Parles de la tradició?

Catalindi Recullespurnes: De la tradició més antiga i de les troballes sublims, que materialitzades en lletra, pensament o paraula el caps més clars de la tribu, de sempre ens han anat deixant.

Per tot arreu hi ha massa palla. Massa confusió per l'instant. En enplenen les ments de xerrar insustancial del que diu que passa i ens ha de preocupar. Dirs de fer i desfer, d'obrir i tirar.

Al que hauriam de fer es rumiar.

Petit Catalindi: Rumiar? Com les vaques?

Catalindi Recullespurnes: No home no. Rumiar en la seva accepció de "pensar, considerar lentament i amb atenció".
Remugar els que altres esperits refinats i esmolats arribaren a transmetre i deixar empresonat en materia (paper, pedra, música,...) més enllà del curt viure propi de la naturalesa humana.

"Aquests mots... al gust y al ohir axí delitables..., però no'ls coneix qui bé no'ls remuga"

Elogi de l'espardenya i la barretina

Viatjant amunt i avall, de Nord a Sud i d'Est a Oest, més i més enllà dels limitis de la nostra terra, he vist sempre per tot arreu el gran respecte que els homes dels diferents pobles i nacions tenen pels vestits tradicionals propis de les seves respectives cultures. Amb orgull, respecte i a vegades fins i tot veneració fan us d'aquets vestits, encara que nomès sigui en moments i ocasions solemnes o durant celebracions de ritus i festes.

Quines han estat les circumstàncies que han fet que nosaltres haguem renunciat de manera tan radical a portar i mantenir vius les vestirs dels nostres avantpassats?

Altres membres de la nostra tribu que tambè han atravessat les fronteres del nostre territori s'han fet la mateixa pregunta: Per qué som un dels pocs pobles del món que no mantenim vius els nostres vestirs tradicionals? Per qué ja no som capaços de posar-nos o portat de forma natural espardenyes, faixa i barretina? Per qué ningú es presenta vestit de forma tradicional a bodes, concerts o celebracions públiques i oficials, tal com ho es fa en la majoria de pobles i nacions del món?

En Dalí, personatje genialment singular i membre insigne (tot i els seus...) de la nostra tribu, es feu la mateixa pregunta després d'haver atravessat en totes direccions la majoria de fronteres. Així fou com es decidí a reivindicar de manera contundent i notoria l'us de la barretina i les espardenyes.

El fet de que es consideri l'actitud d'en Dalí, de posar-se al cap la barretina, com un acte més de la seva escenificació estrafalaria, és un símptoma clar i greu de la situació que patim.

Quin és el motiu i la raó que fa que un acte tan normal, natural i habitual en la majoria de pobles i nacions entre nosaltres es consideri com quelcom d'estrafalari, extrany i escandalós?

Es que encara tenim por del Menjabarretines?

Història de la barretina

Diverses maneres de dur la barretina

Gaudí i Llull

"Ja el geni de ma terra se'm mostra cara a cara" (Jaume Collell i Bancells)

Si em demanen qui son el dos guerrers més importants en tota la història de la nostra tribu ho tinc ben clar: són en Llull i en Gaudí.

Cap altre dels nostres ha conseguit arribar als cims que ells amb un coratge i una valentia insòlita assoliren. Cims que es poden albirar i s'albiren, degut a la seva alçaria i majestuositat, des de totes les terres i paissatges d'aquest el nostre món.

Ells produiren fruits intelectuals, estètics i espirituals d'un valor, una qualitat i una subtilesa tan gran i tan admirable que fa que per merit propi els poguem celebrar com a unes de les més refinades produccions que mai s'han produit en la història de la humanitat.

Tan un com l'altre obriren portes i vies increibles que es convertiren en solids fonaments ben afermats a les més pures arrels de la nostra tribu, arrels per les que brolla ben viva la saba més valuosa del nostre poble. Fonaments que per altra banda tenen un valor universal reconegut, aquí i allà, des de Islàndia fins al Japó.

Es una llàstima que dins de la nostra tribu en molts casos la valoració d'aquests dos personatges universals, genials, sorprenents i incalificables no passi més enllà de l'anecdota turistico-estètica o un calaixet dins l'armari de la història de la literatura.

Les portes que ells obriren i les vies que començaren a definir haurien d'esser aprofitades, amb valor i coratge. Els dons que ells ens feren als hem de saber valorar.

Ens fan falta nous guerrers que siguin capaços d'alçar-se i obrir-se a horitzonts més amples i nítids, adoptant com a propis els solids fonaments que ells bastiren, anant més enllà dels exquisits cims que ells, en Llull i en Gaudí, van assolir.

Balada de la dona que canta en la nit

Si n'és una dona que canta en la nit
quan canten els galls i dansen les estrelles,
i en els camps els grills diuen meravelles..
Si n'és una dona que canta en la nit.

[...]

No l'he vista mai; i canta que canta;
la té cada poble i és de cada nit...
Si n'és una dona que canta en la nit...
No l'he vista mai; i canta que canta.

J.M. López Picó

Espurnes de Pedra al mig del bosc