Pau Casals i la Fira del Llibre de Frankfurt 2007

Parlàvem l'altre dia dels dos més grans guerrers de la nostra tribu en Gaudí i en Ramon Llull, persones que arribaren a horitzons que encara ens sorprenen. Genis que des del cim enorme al que s'alçaren amb la seva obra foren capaços de produir fruits excelsos que formen part del més refinat patrimoni del que disposa la humanitat.

Avui volem parlar de l'embaixador més noble i integre que ha tingut el nostre poble, en Pau Casals. Ell fou també dels que arribà a nivells de mestratje del seu art més que extraordinaris. Revolucionà la forma d'interpretar música amb el violoncel; recuperà a Bach; tocà en les corts més prestigioses del seu temps; creà Associació Obrera de Concerts; s'oposà a Franco, el malvat dictador, amb tot el coratge (enorme) i voluntat (de ferro) dels que disposava; feu escoltar la melodia més intima i dolça que ha produït el nostre poble (El Cant dels Ocells) per tot arreu on anà (mig món i part de l'extranger); composà l'himne de la ONU on feu un dels més emotius, o potser el més emotiu que s'ha fet mai, discursos de reivindicació de la nostra identitat, curt, sincer, directe i punyent brollant amb una naturalitat aclaparadora que encara ara ens fa tremolar d'emoció: I am a catalan...

Des del podium de Nacions Unides amb un discurs d'unes poques frases, que escrites no ocupen més d'una vintena de línies, mostrà el nostre esperit, el clam del nostre poble i la nostra terra, a tot el món.

Pau Casals estigué amb el seu discurs a mons, a universos de distància de la fútil gracieta del juglar que com a representant de la nostra cultura politics emboirats han enviat a la Fira del Llibre de Frankfurt a fer el discurs inagural.

Tant de bo hi hagués entre els que es diuen els nostres representants, aquests que xerren i trafeguen a tothora pels escenaris mediatics, un, només un home o dona que tinguès la prou talla i dignitat per haver pogut portar l'estoig del violoncel del gran, gran embaixador i artista que fou Pau Casals!

PD.- Ens acaben d'arribar inesperadament noticies de que no es tractà de politics emboirats, sinó de maquiavèlica jugada dels assessors del President. Sobre els detalls us en farem cinc centims un altre dia.

Gaudí i Llull

"Ja el geni de ma terra se'm mostra cara a cara" (Jaume Collell i Bancells)

Si em demanen qui son el dos guerrers més importants en tota la història de la nostra tribu ho tinc ben clar: són en Llull i en Gaudí.

Cap altre dels nostres ha conseguit arribar als cims que ells amb un coratge i una valentia insòlita assoliren. Cims que es poden albirar i s'albiren, degut a la seva alçaria i majestuositat, des de totes les terres i paissatges d'aquest el nostre món.

Ells produiren fruits intelectuals, estètics i espirituals d'un valor, una qualitat i una subtilesa tan gran i tan admirable que fa que per merit propi els poguem celebrar com a unes de les més refinades produccions que mai s'han produit en la història de la humanitat.

Tan un com l'altre obriren portes i vies increibles que es convertiren en solids fonaments ben afermats a les més pures arrels de la nostra tribu, arrels per les que brolla ben viva la saba més valuosa del nostre poble. Fonaments que per altra banda tenen un valor universal reconegut, aquí i allà, des de Islàndia fins al Japó.

Es una llàstima que dins de la nostra tribu en molts casos la valoració d'aquests dos personatges universals, genials, sorprenents i incalificables no passi més enllà de l'anecdota turistico-estètica o un calaixet dins l'armari de la història de la literatura.

Les portes que ells obriren i les vies que començaren a definir haurien d'esser aprofitades, amb valor i coratge. Els dons que ells ens feren als hem de saber valorar.

Ens fan falta nous guerrers que siguin capaços d'alçar-se i obrir-se a horitzonts més amples i nítids, adoptant com a propis els solids fonaments que ells bastiren, anant més enllà dels exquisits cims que ells, en Llull i en Gaudí, van assolir.